Fa uns dies vam recitar, de memòria, una poesia per tota la classe.
Podia ser una inventada per l'alumne o una que li hagués agradat.
Després de cada recitació, entre tota la classe se li deia a l'alumne el que havia fet bé i el que podria canviar.
Si el poema era complicat d'entendre s'explicava el seu significat o el que ell entenia d'aquest.
Amb un poema es pot veure clarament que amb les mateixes paraules, cada receptor el rep com vol el missatge. Solament l'autor del poema pot saber el missatge d'aquell.
Així doncs, a un bon comunicador també li pot passar, en les seves exposicions. Pot fer una presentació molt bona però que no arribi el missatge a tothom de la mateixa forma.
Un bon comunicador ha de tenir present que la comunicació no depèn solament del emissor, també depèn gran part del receptor.
Aquesta poesia és inventada per mi.
Quan la van llegir diferents persones em va sorprendre que cadascuna entenia una cosa diferent a l'altre.
Juego de
palabras
¿Mi corazón?
Una flor que le quitan su luz.
¿Mis lágrimas?
Una lluvia incomprensible.
¿Mi sonrisa?
El olvido de alguien importante.
¿Los sueños?
La esperanza.
¿El tiempo?
Tú fin.
El corazón se paró,
La sonrisa se congeló,
Las lágrimas cristalizaron,
Los sueños se perdieron
Y el tiempo se esfumó.
¿Las preguntas?
Juego de palabras.
Pero… ¿Y tú? ¿Dónde estás?
No te encuentro,
Mi corazón te busca,
Y tú no respondes.
Que duro es saber que se esfumó,
Que ya no le besarás,
Que ya no le sonreirás.
Sí, aquella flor,
Perdió su luz,
Su vida…
Pero no te olvidó,
Porque el corazón de aquella flor,
No tenía memoria,
Solo tu calor.
Autora: Maria Itziar López Pérez
La poesia fa sentir, per tant, per què no recitar-li al nen/a?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada